T’agrada el nom del nou aeroport: Lleida-Alguaire?
Solsona (el Solsonès) és una ciutat plena de bellesa, encant i misticisme situada al sector septentrional de la Depressió Central Catalana, en un dels seus característics altiplans, a 664 m d'altitud i, fins fa poc, emplaçada a la dreta del riu Negre, al peu del turó de Castellvell, encara que en els últims anys s'ha expansionat molt i molt vers el costat esquerre del riu. Tot el conjunt antic és un autèntic monument, però sobresurt i cal destacar la bellíssima catedral, d'origen romànic i refeta en l'època gòtica i que conserva la venerada imatge de la Mare de Déu del Claustre, la patrona que tots els solsonins porten en el seu cor. Així mateix el palau episcopal, adossat a la catedral, és un notable edifici barroc neoclàssic que acull l'important Museu Diocesà de Solsona, el qual es mereix la visita de tota persona sensibilitzada amb aquesta temàtica. L'entrada a la capital de la comarca us farà la impressió de vellúria amable i resignada. La ciutat de Solsona, els seus carrers i les seves places medievals dins del nucli emmurallat ens transporten fàcilment a l'antigor, però Solsona és, ara com ara, la capital de comarca de les terres de Ponent que més enriqueix i fa gaudir el visitant. No hi ha cap més ciutat o capitalitat comarcana com Solsona! I aquí, en aquesta ciutat, en aquest entorn, cal entrar a la Catedral i contemplar una de les joies artístiques més preuades: la Mare de Déu del Claustre. Aquesta imatge de Solsona és coneguda arreu del món. I no solament en l'àmbit de les arts, digna de figurar a les exposicions internacionals d'obres selectes, sinó que a més cada dia es va fent més popular en horitzons més amples. La imatge és de pedra. Mesura un metre i cinc centímetres d'alçària. Està asseguda en un escó o arqueta encoixinada, sense respatller. Porta corona, ceptre a la mà dreta, una xarretera al genoll dret i dos monstres sota els peus. Amb el braç esquerre sosté l'Infant, assegut al cantó esquerre de la seva falda. Amb els anys s'ha recobert d'una pàtina gris-negrenca. El Dr. Antoni Llorens ens diu que aquesta imatge de pedra (segons la seva tesi) fou esculpida pel famós Gilabert, vers el 1160, vingut de Tolosa a Solsona amb el seu taller. Font i arxiu fotogràfic: JOAN BELLMUNT I FIGUERAS
No hi ha cap mena de dubte que el centre de major atracció del municipi de Riner (el Solsonès) és el santuari del Miracle, a l'extrem occidental del terme, prop del tossal de Sant Gabriel. Sortint de Solsona cal agafar la carretera que porta a Su, i a pocs quilòmetres es troba aquest lloc bellíssim on s'aixeca el temple esmentat. L'origen del santuari del Miracle és, com en altres llocs, l'aparició de la Mare de Déu a uns infants. En aquest cas eren dos germans que guardaven bestiar als afores de Riner. Diu la tradició que era el dia 3 d'agost de 1458 quan es va esdevenir el fet de l'aparició als nens Jaume i Celdoni, de la veïna masia de la Cirosa. Segurament que la primera església o ermita seria una construcció senzilla i hi ha notícia de la seva construcció com a fet passat el 1536. La segona església fou contractada vers el 1546, i no es consagrà fins al 1590. D'aquesta construcció es pot veure un tros tocant a les parets de l'actual temple. Aquesta darrera església, de grans proporcions, fou començada al voltant del 1668, i no es considerà apta per portar-hi la imatge de la Mare de Déu fins al 1733. El gran retaule que hi veiem es començà a construir el 1747, essent-ne el principal escultor Carles Moretó. La peça artística fonamental del Miracle és el retaule barroc del segle XVIII, obra de l'artista Carles Moretó. El retaule, de formes bigarrades i magnífiques, fa l'efecte d'una gran riquesa i solemnitat. La imatge que hi ha al centre del retaule és la primitiva, que potser ja existia abans de les aparicions. Una segona imatge, més conforme a la visió dels nens, es construí al segle XVI i es guarda al monestir. Malgrat la devoció que la comarca sentia pel santuari, el monestir va caure en decadència a les acaballes del segle XVIII. Des d'aquest moment, el Miracle entra en un lapsus del qual no surt fins al 1886, amb motiu del Jubileu promulgat pel papa Lleó XIII. Quan el 1901 l'antiga administració secular fou substituïda per un priorat benedictí dependent de Montserrat, es va procedir a la construcció del convent-residència, el qual comunica amb el temple. Des d'aleshores una reduïda comunitat de monjos té cura del santuari. Font i arxiu fotogràfic: JOAN BELLMUNT I FIGUERAS
Era el 21 de desembre de 1079 quan tingué lloc la solemne festa i acte de consagració del temple de Sant Esteve (el Solsonès). La nova església fou consagrada sota una doble advocació. D'una banda, l'altar superior fou dedicat a Sant Esteve, mentre que l'inferior fou consagrat en honor del Sepulcre del Senyor i de la Mare de Déu. Avui cal que el viatger visiti aquest temple, ja que és una veritable joia d'art. Restaurat el 1969, s'ofereix avui al visitant amb tota la seva grandesa. És una peça cabdal del romànic a les nostres terres i que per si mateixa ja val un viatge. Per arribar-hi cal que agafeu, un quilòmetre després d'haver passat Solsona i en direcció a Manresa, la carretera que porta a Berga, i a uns 4 km aproximadament trobareu un desviament a l'esquerra que està molt ben indicat. Seguint-lo, trobareu a un quilòmetre l'església i el cementiri de Sant Esteve d'Olius. Per la porta d'entrada s'accedeix a la part posterior, on es conserven una sepultura, una pica baptismal de pedra i una d'aigua beneita. Si bé per unes escaletes laterals es pot pujar a la part superior, on hi ha l'altar dedicat a Sant Esteve i que dóna nom al temple, allò que més atreu l'atenció és la bellíssima cripta que hi ha sota aquest altar. S'hi baixa per una escala de pedra des del mig de la nau. Amb sis columnes centrals de les quals surten arcs en forma de palmera, el conjunt d'aquesta cripta constitueix un lloc de pau i recolliment realment impressionant. Hem de dir, però, que la il·luminació té un paper molt important en aquest retrobament equilibrat de silenci i pau. Cal, també, que el viatger visiti i admiri el cementiri que es troba a molt pocs metres de l'església, una obra única a les nostres terres per les seves característiques i formes gaudinianes. Tot ens parla i evoca la figura de Gaudí. Però, com va arribar a Olius aquest estil? Doncs hi arribà el 1916 portat per l'arquitecte de la diòcesi Bernardí Martorell, el qual treballava a la Sagrada Família de Barcelona. S'hi pot arribar amb vehicle i aparcar perfectament. Per accedir a l'interior cal contactar amb turisme del Consell Comarcal del Solsonès. Font i arxiu fotogràfic: JOAN BELLMUNT I FIGUERAS
