Veus rendible a curt i mig termini el nou Palau de Congressos “La Llotja” de Lleida?
Dins del municipi d'Os de Balaguer (la Noguera) hi ha l'antiga abadia de canonges premostratencs de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la qual es troba situada al peu de la carretera L-904 que uneix Balaguer i Àger, just al quilòmetre 14,5. El monestir de Bellpuig de les Avellanes fou la primera i, durant molt de temps, l'única casa religiosa a Catalunya dels canonges regulars reformats o de l'ordo novus canonical fixat per sant Norbert de Generep (1082-1134) a Premontré l'any 1121. El monestir de Bellpuig de les Avellanes es pot contemplar a peu pla des de la carretera que hem esmentat al principi. Aquest monestir, centre de gran predilecció dels comtes d'Urgell, va rebre grans quantitats de beneficis i de prebendes i aquesta fou la causa de la ràpida prosperitat i expansió de les seves possessions. La part més antiga de la construcció del cenobi la formen els seus senzills claustres romànics, compostos per arcuacions de punt rodó que descansen sobre columnes parelles de capitells llisos o molt pobrament treballats. L'església, amb una clara influència de l'austeritat cistercenca, és sens dubte la part més interessant del monestir. Sembla que el projecte primitiu era el d'una gran basílica amb planta de creu llatina, però la sobtada mort d'Ermengol X, l'any 1314, féu que variés aquest pla inicial, i la nau central fou escurçada. Té un absis central de forma pentagonal amb finestrals allargats al mig i dos absis més petits a cada costat. El cas d'aquest monestir és un dels exemples paradigmàtics de la diàspora del patrimoni lleidatà, no endebades els famosos sepulcres dels comtes d'Urgell (veritables i úniques obres d'art) avui es troben al museu Metropolitan de Nova York, on van arribar des del port de Vitòria, on s'havien traslladat amb vuit carros des d'aquest lloc. Aquest és un bell indret on es pot passejar i, en vint minuts, visitar la Mare de Déu del Puig situada en un bosquet proper. Hi ha bona hostatgeria i bons aparcaments. Font i arxiu fotogràfic: JOAN BELLMUNT I FIGUERAS
Pocs indrets de la nostra terra són tan bells i atraients com el paratge on són situats l'antic monestir i el santuari de Santa Maria de Salgar (la Noguera), no endebades el seu emplaçament paisatgístic en un engorjat del Segre i en una zona de cavernes i balmes, entre les quals es va construir el monestir i el santuari, fa que aquest lloc sigui únic en la nostra geografia. Així doncs, no ens ha d'estranyar que aquest indret fos l'escollit per bastir-hi els elements necessaris perquè esdevingués ideal per al retrobament interior i profund de la persona amb Déu. El mot "algar" és emprat amb molta freqüència en la toponímia medieval catalana. Al diccionari li donen com a traducció cova, balma, concavitat, etc.; qualsevol accepció de les esmentades és vàlida per a l'indret del santuari de Salgar, ja que tant es pot considerar com a cova (n'hi ha un conjunt) o com un tall fet pel riu entre les dues meitats de la muntanya. S'arriba a Salgar partint de la carretera d'Artesa de Segre a Montsonís, i poc abans d'arribar al poble del castell s'ha d'agafar el trencall de la dreta, que, ben senyalitzat, ens portarà fins a Salgar. Salgar ja surt referenciat en la dotació que feren Arnau Mir de Tost, la seva muller Arsenda i el seu fill Guillem a la canònica de Montmagastre el 1054. L'església no figura esmentada fins al segle XII. Salgar, que tingué l'origen en un ermitatge, es convertí en convent de carmelites al principi del segle XV. L'any 1404, Ponç de Ribelles, senyor de Montsonís, a causa de l'abandó del lloc, cedí l'indret als carmelites, que hi fundaren un convent i ampliaren l'església romànica. Els carmelites foren exclaustrats el 1835 i des de llavors Santa Maria de Salgar restà simplement com a santuari. La tradició llegendària ens fa avinent que la imatge de la Mare de Déu de Salgar fou trobada a la cova de dalt per un pastor. La imatge primitiva era una escultura romànica de la Mare de Déu, asseguda amb l'Infant a la falda. Des del punt de vista religiós i de la topografia, la cova on es diu que va ser trobada la Mare de Déu té forma ovalada i és de dimensions bastant àmplies, s'hi accedeix des de la cova de baix per una escala de fusta i passant pel forat que es va fer al sostre que separa totes dues. Actualment s'hi venera una petita imatge del Carme, la qual és guardada en una petita protecció. El viatger que puja fins a dalt rep una sensació d'acolliment i de benestar indescriptible. Font i arxiu fotogràfic: JOAN BELLMUNT I FIGUERAS
Sobre la vila de Ponts, al turó que presideix les ruïnes del seu antic castell, s'aixeca l'església de la que fou canònica de Sant Pere de Ponts (la Noguera). L'accés es fa per mitjà d'una pista que trobarem a mà dreta una vegada hem passat la població de Ponts i seguint la carretera que mena a la Seu d'Urgell. La primera referència històrica que se'n té data del 1091, en què els comtes Ermengol IV i Adelaida d'Urgell atorgaren a Sant Pere l'església de la Ràpita, situada prop de Balaguer. Amb tot, no fou fins al 1143 que el comte Ermengol VI li concedí grans donacions perquè s'hi establís un monestir benedictí, que no s'hi arribà a fundar. En el seu lloc s'hi establí una canònica agustina a partir del 1169, quan el senyor del castell, Pere de Puigverd, donà l'església de Sant Pere al bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens. La comunitat, que nasqué únicament amb un prior i quatre canonges, hi romangué fins a mitjan segle XIV. L'edifici quedà pràcticament destruït l'any 1839. Després de convertir-se en un munt de ruïnes, i copsar aital imatge els ulls humans durant anys i anys, la tenacitat, l'esforç, la voluntat i l'estima de l'Associació d'Amics de Sant Pere de Ponts han fet el miracle i el temple ha estat restaurat. Aquesta institució va fer successives campanyes de reconstrucció durant prop d'una vintena d'anys. Avui fa goig visitar la col·legiata i passejar per l'entorn enjardinat que l'envolta. Sant Pere de Ponts és un edifici d'una nau amb capçalera trilobulada, formada per tres grans absis disposats en forma de creuer. Del bell cimbori octogonal que avui es pot contemplar, només en restaven dues trompes i un fragment de paret. La singularitat del conjunt és remarcable. S'hi pot accedir amb vehicle i passejar per l'entorn enjardinat. Cal demanar-ne la clau a Ponts. Font i arxiu fotogràfic: JOAN BELLMUNT I FIGUERAS
Santuari del Sant Crist de Balaguer Des de fa molts anys, aquest indret ha estat un lloc d'oració. Ens hem de remuntar als temps en què Balaguer (la Noguera) era habitat pels àrabs, els quals tenien el seu nucli de població al pla d'Almatà. Actualment, bona part d'aquest edifici és d'aquella època: d'estil romànic, del qual queden encara la porta i la rosassa de la façana principal, que donava al pla d'Almatà. L'altar major era situat on hi ha actualment la porta que dóna al costat del riu. Tenia una nau i un creuer de volta de mig canó. Els braços del creuer anaven des dels graons del presbiteri actual fins on avui hi ha l'arc que sosté el cor. Al segle XVII, a causa de la gran devoció cada dia més creixent pels miracles que, segons s'explicava, feia el Sant Crist, s'eixamplà el temple i es posà sota l'advocació de la venerada imatge. Es posà l'altar major al braç situat al nord. La porta principal s'obrí al sud, cara a la ciutat, on es construí una façana totalment plana i coronada per un arc amb curvatura descendent a ambdós costats.
Història del Sant Crist de Balaguer
Per a més informació: Mn. Pau Vidal Tel. 973 44 53 35 Santuari del Sant Crist Balaguer
El santuari de la Verge del Remei es troba entre Tàrrega i Balaguer, i dins del municipi de Penelles. Ens diu la tradició llegendària que per aquestes contrades hi havia molts ramats de bestiar que, amb els seus pastors, donaven una imatge plàcida d'aquestes terres. Els pastors de Boldú es dirigien amb llurs ramats a unes piques d'aigua per abeurar-los. Una ovella quedà mirant la pica, sense posar-hi el morro per beure. Els pastors s'adonaren del fet i es van acostar a la pica per veure què era allò que feia romandre l'ovella en aquella quietud; aleshores van descobrir dins la pica de la font una imatge de la Mare de Déu. Aixecaren una capella on venerar-la i, com que era de dimensions molt reduïdes per atendre els nombrosos fidels, es decidí ampliar-la. La devoció a la Verge del Remei en aquest santuari ha anat augmentant considerablement des de la darreria del segle XIX. El mestre Lluís Millet, fundador i director de l'Orfeó Català, per encàrrec de la família propietària de la primitiva capella va compondre la inspirada "Pregària a la Verge del Remei", amb lletra d'Esteve Suñol i que, interpretada per l'Orfeó Català, aviat va ser coneguda i cantada a tot Catalunya. L'augment cada dia més constant de visitants, sobretot el dia de l'aplec, va obligar a la construcció d'un santuari més espaiós, obra de l'arquitecte Anton Fisas i amb pintures de Josep Obiols. Va ser inaugurat el 13 de juny de 1954 pel bisbe Ramon Iglesias, amb una gran concurrència. Font i arxiu fotogràfic: JOAN BELLMUNT I FIGUERAS
