Ruta dels Manairons


Viatge al país de Manairons: Itinerari de la mitologia pirinenca per les Valls D'Aguilar!

Us convidem a conèixer indrets de llegenda, refugis de mitologia pirinenca. Hem triat les valls d’Aguilar a partir d’un dels itineraris del llibre Viatge al Pirineu fantàstic, de Pep Coll. Els mites i les llegendes que s’hi apleguen, juntament amb els de l’obra Marrades. Màgia i realitat a la muntanya, de Joan Obiols, formen el recorregut que proposem aquí.
La mitologia pirinenca és profusament representada a les valls d’Aguilar, de manera que l’itinerari permetrà al visitant fer-se una idea força aproximada del món llegendari pirinenc i, alhora, li donarà l’oportunitat de descobrir una vall molt poc coneguda i posseïdora d’un patrimoni natural de gran vàlua i bellesa.
Uns dels éssers mitològics més interessants del Pirineu els trobem, entre d’altres indrets de la serralada, a les valls d’Aguilar. Es tracta dels manairons (o minairons o menairons, segons el lloc) de la Guàrdia d’Ares. Els tarters de rocs que hi ha prop del poble representen, encara avui, el testimoni i la prova de la seva increïble força. És per aquest motiu que hem triat els manairons de la Guàrdia com a “guies” d’aquest itinerari, atès que, a més a més, seran els primers mites que “visitarem” en el recorregut fantàstic que proposem. També per això hem titulat l’itinerari “Viatge al país dels manairons”, una denominació que duu implícita una invitació a endinsar-nos en un conte, amb tot el que d’aventura i de misteri comporta.



Punts de la ruta Il·lustrats amb murals de ceràmica:

1. Noves de Segre. La mitologia pirinenca

La cultura popular ha fet arribar fins als nostres dies moltes de les llegendes que, al llarg dels temps, s’havien anat transmetent de generació en generació, d'avis a néts als vespres d’hivern vora el foc de la cuina o de la sala de les velles cases dels pobles del Pirineu. Es tracta d’explicacions humanes a fenòmens que no tenien interpretació raonable. És en aquest context i en aquestes circumstàncies que apareixen tota una sèrie d'éssers fantàstics als quals s’atribueix els poders sobrenaturals que permeten atarterar grans munts de rocs, evitar pedregades, guarir malalties o entendre segons quines fortunes. Així, apareixen manairons, encantades, gegants, bruixes, diables, dones-pantigana...

2. La Guàrdia d’Ares. Els manairons

Conta la veu popular que un dia l’amo de cal Feu de la Guàrdia anava cap a Organyà amb el seu mosso per la collada del Pillat. Quan van arribar a l’Arreposador, l’amo es va adonar que s’havia deixat a casa el canut dels manairons, aquells éssers petits i valents que es cullen d’una planta la nit de Sant Joan, sempre que hi hagi lluna vella.
—Ton, has de tornar a casa i dir a la meva dona que et doni un canut que tinc a la tauleta de nit, però sobretot no l’obris per res del món. El mosso va complir l’encàrrec, però no se’n va poder estar, de tafanejar el canut. El va obrir i, a l’instant, una rècula de manairons van sortir del canut afal·lerats, demanant-li feina i més feina.
—Atartereu rocs, tants com pugueu —els va manar en Ton, sorprès i esverat.
Quan li va semblar que els manairons en començaven a fer un gra massa, en Ton els va donar entenent de tornar-se’n a la capseta, que si no...
Els tarters de rocs, sorprenents i fins inexplicables, que hi ha al bosc de l’Obaga de la Guàrdia en donen testimoni.

3. Taús. L’últim moro del país

Vivia en una torre tot sol, sempre amb l’ai al cor. Vigilat i perseguit, havia de matar i robar si volia continuar vivint. Era l’últim moro del país. S’havia tornat tan agressiu i desconfiat, que si algú del país s’hi atansava li feia la pell sense cap contemplació. Només s’amansia —i encara!— quan veia una dona. I temps a venir aquesta debilitat li havia de costar la vida. La seva actitud violenta va anar augmentant, fins que un dia els de Taús van posar fil a l’agulla. Entre tots van decidir que un hereu jove del poble es disfressaria de dona i aniria a veure’l a la torre. I així ho va fer. El moro, quan va veure que s’apropava aquella dona tan bella i tan ben vestida, va córrer al seu encontre i la va abraçar amb passió. A l’instant va notar una fredor estranya i tot seguit va caure rodó, amb un ganivet clavat al mig del ventre, ferit de mort.

4. Castellàs del Cantó. El secret de les encantades

Les encantades eren unes dones molt i molt petitones que vivien amagades al fons d’un toll d’aigua. Tan sols una vegada l’any, la nit de Sant Joan, les encantades gosaven sortir del seu amagatall. Així que es feia fosc, apareixien totes fora de l’aigua i començaven a rentar roba, que estenien en una espluga propera. La gent dels pobles veïns sabia que aquella roba era un tresor. El qui podia pispar una peça de la bugada de les encantades s’assegurava que, en el futur, a casa seva no passarien misèria; encara que, de rics, tampoc no se’n farien. És clar que no era gens fàcil de prendre’ls ni una coixinera ni un mocador, perquè vigilaven la roba amb molt de zel. Tot i així, conten que alguns espavilats ho havien pogut aconseguir.

5. Biscarbó. El tresor del rei d’Anglaterra

A l’Obac hi ha un dolmen. La llosa del Corralet, en diu la gent del poble. Els més vells de Biscarbó explicaven que en temps antics hi va haver una gran guerra i que allà, a la llosa, hi havia enterrat un rei d’Anglaterra que havia mort en combat.
Ara expliquen que una vegada van arribar a Biscarbó dos matrimonis amb pics i pales. Van localitzar el dolmen i van posar mans a l’obra. Buscaven un tresor que, segons ells, hi havia amagat just a sota del dolmen. No cal dir que, de seguida, els van aturar de furgar a sota de la llosa.

6. Argestues. La formació del Pirineu

El món era pla com una post de planxar. Déu va decidir posar-hi les muntanyes. Va agafar un sac ple de rocs i, allà on li semblava, deixava anar un roc i, a l’instant, es feia una muntanya. Els rocs d’aquell sac pesaven tant i eren tan punxeguts que el sac es va trencar i tots els rocs que hi quedaven van anar a parar de cop a terra, entre l’Atlàntic i la Mediterrània. Quan Déu va arribar al cel va contemplar aquelles muntanyes i es va sentir tan captivat per la seva bellesa que es va posar a plorar d’emoció. Conten que aquells rocs són les muntanyes dels Pirineus; i les llàgrimes de Déu, els llacs que hi ha escampats arreu de la serralada.

Informació facilitada pel: Consell Comarcal de l'Alt Urgell






Recursos turístics relacionats


Afegir comentari:

:

CAPTCHA image
Entra el codi de validació

 


Notícies destacades


Temporada de Neu 14/15

El Pirineu de Lleida us ofereix un ventall d’activitats per a aquest hivern. No us les perdeu!

+ Info

Senderisme i Btt, apostes de Turisme Actiu!

Propostes estiuenques per a gaudir de la natura amb els teus tot practicant una mica d’esport!

+ Info

Pobles amb encant

Primera associació d’aquestes característiques a l’Estat.

+ Info

Parc Astronòmic del Montsec

Gaudeix d'un dels equipaments astronòmics més importants de l'Estat. Vine i comprova-ho!

+ Info