Cultura Noms propis Guinovart

Un pintor, cartellista, escultor i gravador que va deixar empremta a les terres de Lleida!

Josep Guinovart

L’Espai Guinovart d’Agramunt (l’Urgell i la Plana) ret homenatge a Josep Guinovart després de la seva mort (desembre de 2007). Per tal de mantenir viva la memòria d’en Guino, l’Espai ofereix activitats i exposicions a la seva Fundació.

L’espai Guinovart i la seva obra

L’antic mercat de la vila d’Agramunt, bastit per l’arquitecte Domènec i Torres, s’omple d’una llum canviant i transformadora en acollir aquest espai. Entrar dins l’Espai Guinovart és aprofundir plenament la màgia del pintor que irradia a tot el seu entorn, on memòria i temps, història personal i col·lectiva, condueixen a les imatges sublimades d’una terra sempre viva.

Les arcades que l’envolten acullen 37 pintures de diverses èpoques, donades per l’artista i que són patrimoni de la Fundació. Totes fan referència a l’obra relacionada amb aquest món geogràfic. En aquest conjunt d’obres trobem la llum daurada dels blats madurs i els argentats dels rostolls. És un paisatge d’espais amplis i corbes suaus, amb tota la força lluminosa del sol, tota la suavitat misteriosa de la llum. Descobrirem, també, els treballs dels camps amb les seves eines i els seus fruits. I pertot respirant l’home amb el seu treball, la seva cultura.

”La Roda”, 1948, és la primera en el temps. Vénen, després, “Rasclet”, 1975, i “Agramunt I”, “Agramunt II”“Agramunt III”, del 1976. Dels anys vuitanta hi trobem “Signes i palla sobre tela” “Tela i palla ratada”, 1983 “Blat i foscor”, 1987, i “L’ou i la lluna”, 1989. Aquestes obres sense ordenació cronològica ocupen l’espai de les antigues parades del mercat d’acord amb la seva relació amb les altres peces. La resta d’obres pertanyen als anys noranta i ja dins la concepció de l’espai: “Cap i llum” “La lluna de juny”, 1990 “Cua de Blat”, 1981-1991; “L’Alzina”, 1982-1991 “De terres i segons” “Creus inacabades” “La lluna falç” “Cap i Creu” “Llum d’oli”, del 1990; “Titas titas” “Cua i Creu” “Figura i segó” “Terra i Blat” “Formes”,“Farina” “Forma i segons” “Nit i segons” “L’ou i cera” “Cera sobre fosc” “Línia de moro” “Forca i cera” “Segons d’estiu”, del 1992, i “La roda”i“La bassa”, del 1993.



Paraules d’en Guino...

Jo vaig ser a Agramunt els anys 1937 i 1938, en plena Guerra Civil. El primer bombardeig de la vila va determinar la fugida cap al camp, on vàrem viure molt plegats avi, mare, ties i germans en una cabana. Això obligava a menar* una relació directa amb la naturalesa, com també amb elements, coses, eines, animals.

Es feia llum amb oli d’oliva, cera, espelmes. Les nits d’estiu, dormint a l’era, prop dels animals, dels fems, de la palla, del fang, dels conills, dels ous, els galls i les lloques, els crits del porc pressentint la mort, el cul a l’aire cagant amb la complicitat de les pedres, els peus descalços caminant amb tècnica rasant per no punxar-te amb el rostoll.

Totes aquestes vivències són de quan tenia nou o deu anys i estic convençut que una part de la meva trajectòria ha estat configurada per aquest passat, que sempre es transforma en present. Aquest lligam és pasta, pensament present, concepte de totalització, relació-cosa, acostament.

Ben entrats els anys 70 o al començament dels 80, per raons familiars i d’amistat, reprenc el contacte amb Agramunt, després de molt de temps. Aleshores vaig anar descobrint les fonts, l’origen de certes estructures del meu llenguatge; obsessions, materials com la terra, la palla, el gra. La identificació amb les geografies i els entorns àrids.

La possibilitat d’aquest Espai em dóna l’entusiasme per fer coherents idea i sentiment. No he pretès de fer un museu sinó una obra que pertany a Agramunt, al seu entorn, als seus habitants, a aquestes terres i a les seves estacions: simplicitat des del verd de la primavera als daurats dels blats de l’estiu, dels rostolls de la tardor vermella a la gamma freda i boirosa de l’hivern. Agramunt, més Segarra que Urgell. Amb el misteri quiet de la conca del Sió...